Benvolguts alcaldes i alcaldesses,

No feu una nova RLT, milloreu la que teniu. No feu mai una nova valoració de tots els llocs de treball, reviseu els que s'hagin de revisar de tant en tant i prou.

A molts sindicalistes municipals els agrada reivindicar canvis com més grossos i conflictius i difícils de fer millor. Així sempre podran criticar el govern municipal per no atendre les seves demandes.

Però als governs municipals no els convenen gens les aventures arriscades, d'èxit improbable i de cost gran. I encara menys les que generen inquietud, preocupació i tensions entre el personal municipal.

La solució són les millores freqüents. Una RLT ha de ser una eina viva, que canvia sovint. L'objectiu segons la llei és que sigui una eina de gestió de la transparència i l'equitat de les retribucions. Això vol dir que les retribucions estiguin clares i publicades i també que es corresponguin al valor afegit de la feina que fa l'ocupant de cada lloc de treball de la institució.

Els projectes són quasi sempre la feina més important d'un ajuntament, tant per al govern com per a la majoria del veïnat.

No hem de pensar només en els projectes d'obres. El municipi és un ésser viu que té problemes nous i problemes complexes sovint, i tractar problemes nous o complexes suposa en general fer projectes. Posar en marxa una nova prestació dels serveis socials, fer un canvi organitzatiu, adjudicar un contracte complicat, aprovar una nova ordenança; tot allò que la institució no fa sovint, que té un cert nivell de dificultat i/o d'incertesa, és un projecte.

I un projecte no es pot dur a terme igual que una activitat regular. Requereix molta més atenció, intel·ligència, hi ha més risc d'imprevistos, de complicacions... no sols en l'execució, també en l'impacte que pot tenir en persones o col·lectius de persones afectades, en els mitjans de comunicació, en l'oposició... Si el govern no està molt atent als projectes, sobretot als més prioritaris, hi ha un risc gran de què les coses més importants siguin les que surten més malament.

Durant la dictadura de Franco els alcaldes els triava el Governador Civil, però els alcaldes no manaven. Podien fer una alcaldada de tant en tant, demanant permís, i prou. Manaven el secretari i l'interventor i, a través d'ells, el poder estatal, a base de normes, instruccions i circulars, i de l'amable coordinació del Jefe Provincial del Servicio Nacional de Inspección y Asesoramiento de las Corporaciones Locales.

A una democràcia és diferent. Mana el govern local elegit democràticament. D'això se'n diu jerarquia democràtica.

Quan van començar les eleccions municipals, aquest canvi s'havia de fer. I a alguns ajuntaments s'ha fet, aquest canvi, i mana qui ha de manar: el govern local. Hi ha jerarquia democràtica.

No són gaires. Encara hi ha molts ajuntaments on, de fet, quaranta anys després segueixen manant els de sempre. L'alcalde i el govern decideixen algunes coses, però les importants i les no tan importants i fins i tot les no gens importants passen pel sedàs. També hi ha ajuntaments on hi ha desordre, mana el govern en algunes coses i en altres campi qui pugui. Ningú en parla, d'això, perquè fa molta vergonya.

A finals del mes de novembre passat es van complir 40 anys des que el Ple de l'ajuntament de Terrassa em va nomenar Director d'organització i personal municipal (gràcies per la confiança Alcalde Royes i Tinent d'Alcalde Labòria). Van ser tres anys fent de pioners de grans canvis en la gestió i el funcionament de l'ajuntament. En acabar aquesta etapa l'any 1983 vaig començar a fer la feina que encara faig avui, la d'ajudar des de fora a organitzar molts ajuntaments a la vegada, enlloc de fer-ho només d'un en un.

Fixeu-vos que els 3 anys que vaig fer de Director d'organització i personal de l'ajuntament de Terrassa van ser abans d'aprovar-se la llei de Bases de Règim Local, que és de 1985. Era la prehistòria de la democràcia local. En aquell temps les competències sobre gestió del personal municipal eren pròpies dels Secretaris, per tant en principi no era possible que hi hagués un director d'això. Però a Terrassa la situació era molt problemàtica, i hi havia un Secretari intel·ligent i amb vocació de jurista que preferia que fos un altre qui treballés aquests temes. Vam acordar des del primer dia que totes les propostes de decisió les prepararia jo però ho parlaríem abans de signar-ho i signaríem conjuntament.