L'endemà del Ple constituent, després de les eleccions municipals, ja tindrem nous alcaldes i alcaldesses. L'enhorabona!

El que sempre han fet molts passat el Ple de la victòria és repartir regidories de pressa i corrents entre els grups municipals que han votat l'alcaldia, perquè els funcionaris diuen que necessiten responsables nomenats de seguida per fer-los firmar tota mena de documents urgents que ells ja tenen preparats; i tot just després (havent firmat tots aquests papers urgents sense llegir-los) prendre's uns dies de descans per recuperar-se dels esforços de la campanya electoral, que ves per on quan acaben queden empalmats amb les vacances d'estiu...

I al setembre descobrireu que han passat 100 dies des de les eleccions i encara no heu fet res...

Ara explicaré com es podria fer diferent (descansant i tot) i no passar 100 dies en blanc.

1. La persona cap de llista ha d'actuar amb tarannà amable, pacient i negociador

No cal que la persona cap de llista sigui o intenti demostrar que és gran estratega. Si a l'ajuntament cal pensar en plans i projectes de futur, això ho pot fer gent experta professional.

Tampoc cal que la persona cap de llista sigui o intenti demostrar que és gran directiva o executiva; per dirigir l'administració municipal el que s'ha de fer és donar responsabilitat (i exigir-la) a bons funcionaris, que són els que han de fer la feina.

Tampoc cal que la persona cap de llista sigui experta en dret, ni en cap altra de les moltes diverses disciplines que es fan servir a l'administració municipal. Per fer de tècnic ja hi ha els tècnics.

El que cal és que la persona cap de llista sigui una bona conductora d'equips: haurà de gestionar un equip de govern que quasi segur que serà de coalició. Cal gent intel·ligent i flexible. Cal gent molt amable i pacient escoltant la gent. I s'ha de passar temps a prop de la gent, de gent normal del carrer, de gent que no va al darrere dels polítics.

Aquest és el Teorema de Calderó:

Enguany es compleixen 100 anys del naixement de William Baumol, un economista de prestigi que va publicar més de 80 llibres, l'últim als seus 90 anys: "The Cost Disease: Why Computers Get Cheaper and Health Care Doesn't" (La malaltia dels costos: Per què els ordinadors són cada vegada més barats i la sanitat no). En el llibre explica una de les seves aportacions més importants, que porta per nom la Malaltia dels Costos de Baumol o l'Efecte Baumol (Baumol's cost disease o Baumol Effect)

La Malaltia dels Costos de Baumol consisteix en què quan en un sector econòmic els avenços tecnològics fan possible un augment gran de la productivitat, els salaris dels treballadors d'aquest sector sovint augmenten molt, perquè els empresaris es poden permetre dedicar-hi part de l'excedent generat. En canvi, en altres sectors, la productivitat no augmenta o augmenta molt poc amb el temps. Per exemple, diu Baumol, una orquestra tocant una simfonia de Beethoven empra avui la mateixa quantitat de temps que fa dos-cents anys, i, en general, en els oficis de tipus artesanal, com ara la sanitat, o l'educació, o recollir la brossa, el manteniment de carrers o la policia, la productivitat augmenta poc o gens.