Durant la dictadura de Franco els alcaldes els triava el Governador Civil, però els alcaldes no manaven. Podien fer una alcaldada de tant en tant, demanant permís, i prou. Manaven el secretari i l'interventor i, a través d'ells, el poder estatal, a base de normes, instruccions i circulars, i de l'amable coordinació del Jefe Provincial del Servicio Nacional de Inspección y Asesoramiento de las Corporaciones Locales.

A una democràcia és diferent. Mana el govern local elegit democràticament. D'això se'n diu jerarquia democràtica.

Quan van començar les eleccions municipals, aquest canvi s'havia de fer. I a alguns ajuntaments s'ha fet, aquest canvi, i mana qui ha de manar: el govern local. Hi ha jerarquia democràtica.

No són gaires. Encara hi ha molts ajuntaments on, de fet, quaranta anys després segueixen manant els de sempre. L'alcalde i el govern decideixen algunes coses, però les importants i les no tan importants i fins i tot les no gens importants passen pel sedàs. També hi ha ajuntaments on hi ha desordre, mana el govern en algunes coses i en altres campi qui pugui. Ningú en parla, d'això, perquè fa molta vergonya.

A finals del mes de novembre passat es van complir 40 anys des que el Ple de l'ajuntament de Terrassa em va nomenar Director d'organització i personal municipal (gràcies per la confiança Alcalde Royes i Tinent d'Alcalde Labòria). Van ser tres anys fent de pioners de grans canvis en la gestió i el funcionament de l'ajuntament. En acabar aquesta etapa l'any 1983 vaig començar a fer la feina que encara faig avui, la d'ajudar des de fora a organitzar molts ajuntaments a la vegada, enlloc de fer-ho només d'un en un.

Fixeu-vos que els 3 anys que vaig fer de Director d'organització i personal de l'ajuntament de Terrassa van ser abans d'aprovar-se la llei de Bases de Règim Local, que és de 1985. Era la prehistòria de la democràcia local. En aquell temps les competències sobre gestió del personal municipal eren pròpies dels Secretaris, per tant en principi no era possible que hi hagués un director d'això. Però a Terrassa la situació era molt problemàtica, i hi havia un Secretari intel·ligent i amb vocació de jurista que preferia que fos un altre qui treballés aquests temes. Vam acordar des del primer dia que totes les propostes de decisió les prepararia jo però ho parlaríem abans de signar-ho i signaríem conjuntament.

És temps de pandèmia, i m'he infectat de conceptes epidemiològics. Així se m'han acudit els conceptes sobre canvi organitzatiu que ara llegireu.

El canvi organitzatiu viral és un canvi fàcil, comporta canvis de conducta i aprenentatges senzills que en molt poc temps aporten un valor afegit real al nou usuari, a més del que creen per a l'organització i la societat, de manera que genera imitació en l'entorn organitzatiu i social, produint la difusió viral. En tenim bona il·lustració en canvis basats en noves tecnologies, com l'aparició del fax o del correu electrònic: Ho aprens de seguida, en treus profit de seguida, fa modern i és útil. I sempre, a més, quan és un canvi basat en noves tecnologies, té el suport d'una fortíssima campanya de publicitat indirecta (product placement) que te'n ven les virtuts i la modernitat, una especialitat dels nord-americans amb la seva omnipotent indústria cultural. N'és un cas, seguint amb l'exemple del correu electrònic, la pel·lícula You've Got Mail amb Tom Hanks i Meg Ryan...

Les grans empreses tecnològiques gasten molts diners en recerca per aconseguir productes i serveis pensats per al canvi viral i en la corresponent publicitat indirecta, i fugen de crear coses que no siguin virals. Per això hi ha molts canvis organitzatius basats en informàtica i en internet, i molt pocs en altres terrenys menys propicis per a aquestes eines.

En el cas dels ajuntaments de mida mitjana, no és que molts ajuntaments estiguin mal organitzats, és que estan MOLT POC organitzats. No és que abans estaven organitzats i es van anar desorganitzant, és que MAI han estat organitzats.

Quan els ajuntaments són petits no estan gens organitzats, ni cal. Amb bona voluntat l’alcaldia i regidories fan quasi tota la feina, amb algun funcionari de bona fe, i els veïns ajuden força. A més, en un àmbit rural no calen gaires serveis municipals. El problema apareix quan el municipi comença a tenir uns quants milers d’habitants, i la gran majoria no viuen del camp i adopten estils de vida urbans. Aleshores de cop i volta fa falta un ajuntament modern que no existeix.

Molta gent pensa també, a aquests ajuntaments de mida mitjana, sobretot gent de partits de l’oposició, que l’ajuntament va malament perquè el govern ho fa malament, que si hi hagués un govern bo tot aniria com una seda. Com si l’ajuntament fos un bon cotxe amb un mal conductor.