A les societats democràtiques avançades el debat d'idees i mètodes organitzatius als ajuntaments està centrat en superar la lògica burocràtica fent camí cap a models post-burocràtics, des de la crítica als excessos i insuficiències de la burocràcia.

Però avui en dia a casa nostra no estem en el mateix escenari, crec jo.

Segons el teòric de la burocràcia, Max Weber, la burocràcia és un sistema organitzatiu on hi ha normes precises que regeixen la conducta dels actors, de manera que a la mateixa situació de fet es produeix sempre estrictament la mateixa actuació administrativa i resultat, que és l'actuació i resultat previstos per les normes.

No és aquesta la situació, en molts aspectes, dels nostres ajuntaments.

Estem encara, en bona mesura, en sistemes organitzatius pre-burocràtics. El nostre problema no és que tinguem molta burocràcia; en tenim poca i, sobretot, dolenta. Tenim gairebé arreu despotisme, i a la vegada una jerarquia administrativa dèbil i erràtica; gairebé no tenim planificació ni estratègies; el tracte al ciutadà es deteriora; la distància entre els valors proclamats i les pràctiques efectives creix, per exemple en transparència, en participació ciutadana... a moltes institucions anem enrere enlloc de millorar.

Tenim lleis de règim local i també pràctiques de gestió amb menys autonomia que al principi de la democràcia. Però sobretot el problema és que moltes lleis no es compleixen. A les administracions locals és habitual no complir les lleis, llegir-les com convé quan convé, i és habitual que no passi res si no es compleixen.

Això pot semblar paradoxal en unes institucions on els sistemes de fiscalització (habilitats nacionals, oficines antifrau, tribunals de comptes, tuteles d'institucions superiors) són omnipresents i gairebé asfixiants. El que passa és que les activitats de fiscalització són sovint molt esbiaixades. Hi ha una tradició d'aplicació selectiva de les lleis (algunes si i altres no); i una altra tradició d'aplicació personalista i artesanal del que diu la llei (pesa més el tarannà del fiscalitzador que la lletra de la llei).

Tenim també un sistema de protecció dels drets dels ciutadans davant de l'Administració tremendament arcaic i injust. Un ciutadà amb amics i coneguts en llocs importants, o bé amb prou diners per pagar un bon advocat i un procés contenciós, té moltes més possibilitats de protegir els seus interessos de l'actuació, justa o injusta, de l'Administració. Un ciutadà sense aquests recursos és fàcil que sigui atropellat. Això és injust, i és també pre-burocràtic.

Les lleis no són les úniques normes que han de regular el treball de l'administració. Una bona administració burocràtica necessita també molt de desenvolupament normatiu: reglaments, circulars, normes de funcionament, manuals de procediment... i supervisió atenta a que es compleixin.

En canvi, aquests instruments burocràtics són gairebé desconeguts als ajuntaments. Entre les lleis i la pràctica concreta de cada funcionari sovint no hi ha res. El resultat és que l'aplicació de les lleis als supòsits concrets respon gairebé sempre a la decisió artesanal del funcionari, o bé a la rutina, i gairebé mai a una decisió del govern municipal d'adaptació del que estableix la llei a les circumstàncies del territori i del moment, i a la política del govern.

Conclusió: Qualsevol estratègia de modernització seriosa d'una institució local ha de començar en una "bona burocratització" dels mètodes de treball: aprovació de normes de procediments, estandardització de mètodes de treball, millora dels sistemes jeràrquics i dels de fiscalització i control. Parlar de meravelles post-burocràtiques quan estem gairebé arreu al semi-analfabetisme burocràtic és somiar truites.