Els projectes són quasi sempre la feina més important d'un ajuntament, tant per al govern com per a la majoria del veïnat.

No hem de pensar només en els projectes d'obres. El municipi és un ésser viu que té problemes nous i problemes complexes sovint, i tractar problemes nous o complexes suposa en general fer projectes. Posar en marxa una nova prestació dels serveis socials, fer un canvi organitzatiu, adjudicar un contracte complicat, aprovar una nova ordenança; tot allò que la institució no fa sovint, que té un cert nivell de dificultat i/o d'incertesa, és un projecte.

I un projecte no es pot dur a terme igual que una activitat regular. Requereix molta més atenció, intel·ligència, hi ha més risc d'imprevistos, de complicacions... no sols en l'execució, també en l'impacte que pot tenir en persones o col·lectius de persones afectades, en els mitjans de comunicació, en l'oposició... Si el govern no està molt atent als projectes, sobretot als més prioritaris, hi ha un risc gran de què les coses més importants siguin les que surten més malament.

En la gestió dels projectes també hi ha el problema de l'herència genètica tecnocràtica de les nostres administracions. Hi ha molts tècnics municipals, fins i tot joves, que pensen que, tant en l'activitat regular com en els projectes, el que ha de fer el govern és deixar treballar els tècnics i donar el vistiplau, si de cas, al final. De manera que de fet els tècnics, amb l'excusa de la tècnica, prenen (o intenten prendre) totes les decisions de disseny del projecte, i presenten al govern propostes acabades que el govern, o bé ha d'aprovar tant si li agraden com si no, o bé ha de rebutjar provocant un gran endarreriment dels treballs.

Això s'ha de debatre a fons amb els tècnics municipals. En totes les activitats no rutinàries, però especialment en qualsevol projecte una mica gran, hi ha sempre un munt de solucions tècniques possibles, i hi ha d'haver també molt marge perquè el govern digui les seves preferències i opcions; i també hi ha d'haver marge per poder interrogar a fons a tots els col·lectius socials implicats en el projecte i fer processos participatius a mida, de manera que tots els implicats diguin la seva i siguin escoltats. Un projecte ha de ser sempre que es pugui una interacció contínua entre el govern, els tècnics i la ciutadania afectada, amb el govern dient sempre l'última paraula: sobre els objectius, sobre el disseny, sobre el curs d'acció i sobre els resultats.

Tot això és del tot impossible sense un mètode de planificació de projectes participatius. No és un mètode de planificació de projectes només de les activitats del projecte; ha de contemplar i controlar també els aspectes de comunicació i d'interlocució amb tots els partícips institucionals i socials. Sense això el govern no governarà els projectes, i una part essencial de l'acció de govern estarà fora de control. Sense això, en els projectes no hi haurà jerarquia democràtica; hi haurà anarquia tecnocràtica.

El resultat freqüent, quan no hi ha planificació de projectes participatius, és que la majoria de projectes municipals acaben tardant el doble del previst i acaben costant el triple del previst, i, encara més patètic, a la vegada, acaben fent que el govern perdi crèdit davant de la ciutadania, enlloc de guanyar-ne.

La solució és que existeixi un protocol únic de gestió de projectes prioritaris, que s'apliqui a tot l'ajuntament, i que el govern faci servir per gestionar i decidir sobre els continguts, els resultats, els terminis i el grau de prioritat de cada projecte.